Després d'uns intensos i meravellosos mesos d'espera a la fi tenim es nostre petitet amb nosaltres. En Jaume va arribar a ses nostres vides el 3 de novembre i ja duim un mes gaudint cada minut de tenir-lo entre nosaltres!
 |
| De Jaume |
 |
| De Jaume |
Aquest mes passat els majors de Can Carretet han assecat figues i veient el canyís estès a la carrera decidírem demanar com era tot el procés.
Convé que les figues s'agafin al mes d'agost, també es pot fer a principis de setembre però sempre abans de què arribin les plogudes de finals d'estiu (una ruixada no fa res però no convé una rera l'altra perquè llavors es podreixen).
Es prepararà el canyís a un lloc on hi doni les màximes hores de sol i anirem estenent les figues a damunt una vegada les hem obert/aixafat. Les deixaren al sol de 2 a 4 dies pensant en tapar-les o posar el canyís a cobro durant les nits per tal de què la roada no les banyi.
Llavors ens dedicarem a col·locar una figa sobre l'altra de manera que ens quedin dues figues una damunt l'altra, el que es coneix com “acop”. Les solejarem un dia més. Les posarem a cobro fins que sigui Lluna Vella.
Quan arriba la Lluna Vella passarem a escaldar-les per tal de fer-les netes (retirar brutor i eliminar animalons): dins la caldera amb aigua hi afegirem herba Lluïsa, fonoll i trossos de garrova. Quan l'aigua agafi el bull ficarem les figues dins un paner i l'introduirem i traurem ràpidament (2/3 segons) dins la caldera, realitzarem aquesta operació tres vegades.
Posarem les figues damunt una taula amb un pedaç i les taparem amb un altre perquè s'eixuguin bé. (Hi ha cases que opten per posar-les dins el forn per eixugar-les).
I ara ja és el moment de posar-les dins l'envàs on les conservarem. Per exemple les podem posar dins carmayoles o portaviandes (els famosos tupperware) de forma rectangular i no massa fondes. Així, col·locaren els “acops” a dins que quedin ben tupidets un vora l'altre i hi afegirem llavors d'anís, trossos de fonoll petits, anís i cassalla. I arribats en aquest punt ja les podem guardar al rebost i esperar de dues a tres setmanes per començar a menjar-les. A Can Carretet posen anís i cassalla fins a cobrir totes les figues, diuen que així queden més humides i bones. Si es realitza d'aquesta manera les figues es podran guardar fins a un any. Però també hi ha gent que els hi agraden només rajades i en aquest cas es poden conservar molt menys temps, com menys alcohol menys temps duraran ja que segregaran com un sucre i no seran bones passat un mes, dos o tres.
Aquesta és la recepta que ha arribat als meus sogres però aquest any han decidit innovar una mica i n'han fet un parell substituint la cassalla per herbes seques i altres amb amazones, encara no les han tastat però...
(acabant l'entrada com acabam molts de mallorquins les frases!)
 |
| De Assecar figues |
Així com diguérem en una entrada anterior la passada Setmana Santa varem estar uns dies per Cinque Terre i La Toscana amb els nostres amics italians i la nostra amiga alemanya. Pel que fa a aquest viatge no escriurem un text a l'entrada sinó que adjuntam l'itinerari que seguírem i qualque comentari, observació i/o recomanació que ens semblava adient fer. (Es pot accedir a aquests pitjant sobre les icones que marquen cada població visitada.)
Avui a ca els sogres hem empotat tomàtiga. De fet, aquests dies que envolten Sant Jaume moltes famílies portolanes i d'arreu de Mallorca es dediquen a empotar tomàtiga i així poder conservar-la per molt de temps. Pels qui no ho han fet mai i es volen engrescar aquí presentam unes passes ben senzilles per fer-ho:
-Tenir una olla grossa o caldera plena d'aigua, quan aquesta bull ficar ses tomàtigues senceres just uns minuts perquè s'escaldin (en veure que es comença a cruiar sa pell ja les podem treure).
-Passar-les dins una ribella amb aigua freda perquè es refredin i poguem seguir fent feina.
-Una vegada refredades pelarem ses tomàtigues. Necessitarem dues ribelles, una per tirar ses peladures i s'altre per posar sa tomàtiga ja pelada.
-Ara és hora de trossejar ses tomàtigues dins una ribella. Opcional: hi ha gent que no els hi agrada que sa tomàtiga en conserva tengui molta llavor. Així abans de trossejar-les fan un tall per la meitat de sa tomàtiga i s'apreta perquè surti una mica de llavor. Per fer això tendrem un colador on tirarem el suc amb ses llavors (que no volem) i abaix d'aquest un recipient on recollirem el suc que podrem tornar a tirar dins sa ribella de sa tomàtiga trossejada.
-Una vegada tenim sa tomàtiga trossejada ja és hora d'empotar-la tancant bé els pots.
-Tendrem una caldera on col·locarem els pots. L'omplirem d'aigua i quan aquesta bulli comptarem 15 o 20 minuts de bull. Llavors apagarem el foc i deixarem els pots dins sa caldera fins que s'aigua es refredi. Opcional: hi ha famílies que col·loquen un pedaç al fons de la caldera, i un damunt de tots els pots.
La tomàtiga en conserva que hem fet ja es pot consumir i pot arribar a durar molt més d'un any sense problemes.
Aquest dijous passat trescant per casa vaig sentir per primer cop a Pòrtol (cosa rara perquè me consta que sol venir) la música que fan sonar els esmoladors amb el sanabacons (castrapuercas en castellà) mentre es passegen amb el seu motorino. De cop vaig tornar a la infantesa quan aquest so formava part de les nostres vides del dia a dia. Vaig sortir escapada càmera en ma per immortalitzar aquesta imatge que de ben segur li queda poc per desaparèixer. Així ja al carrer sentia el so cada cop més fort però no veia res, seguia la direcció d'aquest però res. Fins que de sobta un cotxe que passava molt lentament es returà i un senyor em va dir si havia de menester res. Fou aquí quan vaig veure l'altaveu al capó del cotxe i em vaig adonar que l'esmolador era aquest senyor. Em vaig atracar per dir-li que em pensava trobar-lo amb un motorino i ell, acompanyat de tota la seva família, em va dir que aquesta professió s'havia modernitzat i que ara anava amb cotxe.
Vaig sentir com una espècia de malenconia al adonar-me que moltes de les imatges que formen part de la meva infantesa van desapareixent poc a poc: els pebres de les façanes portolanes al setembre, les teles dels ametllers pels sementers, les ametlles escampades pel terra de les carreres per assolellar-les, aquells motorinos tapats tipo mini furgoneta, els esmoladors, la peixatera amb el corn, els carros pels carrers del poble, els tractors plens de sacs d'ametlles o garroves...
Però és que el temps ens modernitza, i de fet, el motorino de l'esmolador que veia de nina ja era un avanç perquè abans utilitzaven la bicicleta. Hem guanyat molt amb la modernització, els avenços i tecnologia de les darreres dècades però això no deixa que impliqui perdre segons quines costums i imatges del passat. De fet, la professió d'esmolador no d'aquí a molt es deixarà de banda ja que la vida frenètica que duim juntament amb els Carrefours, Alcampos i Mercadonas que ja ens donen la carn i el peix ben talladet fa que no facem ús de bon ganivets i per tant no necessitam de l'esmolador, llevat de les matances, és clar. Però dels ganivets de les matances s'encarreguen els grans de la casa qui diuen que com una feina ben feta d'un esmolador, no hi ha res.